Transició (Mitja d'Igualada i cursa de la Talaia)

Amb samarreta verda ja que a BCN havia perdut la meva de l'equip. Com podeu veure a les fotos d'abaix em va aparéixer dies més tard.
El mes passat vaig anar a córrer a Igualada la Mitja dues setmanes després de la Marató de Barcelona pensant que ja estava bé i la veritat és que si no és pel perfil potser hauria aconseguit fer marca però bé, ara toca esperar a setembre per tornar-ho a intentar. Vaig quedar el 29º amb una marca de 1:29:50. Pas pel km 10 amb 40:50, es a dir, amb molt bona projecció i molt bones sensacions però una pujada inacabable del km 8 al 16/17 em va fer agafar ganes de plegar. Mitja molt dura encara que maca.

Classificacions Mitja d'Igualada


Aquesta setmana varem anar a La Talaia, cursa de muntanya a Vilanova i la Geltrú. Curta o llarga? Donç la llarga, com no. 21 kmtrets, els 8 primers excessivament durs per a mi. En endavant hauré d'entrenar una miqueta més aquesta disciplina, mestres no m'en faltaran.
Com dic, el perfil molt dur fins el km 8 aproximadament a l'arribar al puig maleït que crec que li diuen els Tres Partions. A partir d'aquí la cosa se suavitza una mica comptant amb baixades dures i d'altres bastant agraïdes. Però com el desgast va ser per a mi important en la pujada em va passar factura fent de mi un ésser fràgil i manipul·lable. Els reflexos i l'agilitat van anar mimbant a passes gegants. Els tornells van perdre la seva força i semblaven de goma. En un no se que i és que no se com va passar, baixant tant ràpid com el meu cos i ànima em permetien, vaig sentir com el meu cos es trobava totalment enlairat i paral·lel al terra (vaig saber quines sensacions tindria en Superman quan volava però potser amb no tanta confiança) la meva cara es deuria dibuixar de terror donç portava reflexada la teoria tant intelectual d'allò que diu...: "tot el que puja ha de baixar"o aquelles que parlaven de la "gravetat de l'Isaac Newton" amb la poma que amb tanta mala llet li va caure al cap mentre descansava sota el pomer, vaja que vaig fotre la gran galeta, bé, no , la gran morrada. Feia una estoneta que corria amb el company Joan Escala, que per cert, està fort com un bou. Ell anava davant i jo amb una mica de mala òstia em vaig aixecar i vaig seguir correns cap avall intentant no perdre la seva estela però va ser tasca impossible. Vaig anar perdent paulatinament el ritme.
Finalment vaig realitzar la mateixa marca de l'any anterior però amb la diferència que l'any passat vaig ser el 25º i aquest el 77º. I és que això de la lliga de curses de muntanya porta més gent i més nivell.

L'amic i company Toni Mendoza ens empenta al Buffalín i a mi per que entrem avans però jo que sòc una miqueta més cabçot que ell m'hi nego rotundament agafant-lo del coll per entrar els dos a l'hora.

Aquí sota veieu als amics de Cubelles , en Erlin i el meu estimat amic Josep amb qui la setmana vinent tornarem a plantar-li cara, ell a la seva primera mitja en molt de temps, tot un repte i jo, a la que serà la meva tretzena marató.

Vull felicitar a tothom, als companys i als amics que varen estar diumenge a Vilanova.

Com que no se que més esmentar només dir-vos a tots SALUT I POTES!!!

Va per tots.

Ultimant els preparatius per enfrontar-me de nou a la meva estimada amiga marató.

En els últims moments semblava que la feina s'acumulava i no trobaves res del que buscaves.

El Josep no va parar d'animar-me en tot moment.


Quins nervis. En aquests moments la experiència no val per res,



Acollonido? Crec que del tot.


Anda que la planta que té el nen de maratonià... vaja tela, jajaja


Quina gentada.




12.177 participants. Ambient impressionant.



Bé, un altre marató al sac. Doble motiu d'al·legria ja que al fet de ser la meva 12ª marató es va afegir el que fos la que més ràpid he fet mai, 2:57:45. Que puc dir? No se com va anar tot tant bé. Moments abans de la carrera el meu cervell era ple de dubtes i de pors com sempre. Només havien passat tres setmenes des de la marató de Sevilla i probablement això m'hauria de donar problemes.
Res més lluny de la realitat. Vaig parlar amb el jefe Mr Gàlvez l'altre dia i li vaig demanar consell per planificar la cursa. Ell va dir-me que com jo volgués. Diria que en primera instància no es va mullar massa, normal. Però dins de la conversa, ja acabant-la, se li va escapar un... "jo me la jugaria", com qui no vol, jejeje. Em va dir que per un corredor com jo la marató de Sevilla podia representar la meva tirada llarga de cara a Barcelona. Així que vaig decidir anar una mica més ràpid del ritme de tres hores tot i que no savia exactament el ritme que portaria. Així varem quedar. Gràcies Gàlvez, ETS UN CRACK!
Tres dies abans vaig començar a prendre uns productes de la casa Overstims.
No és que em vulgui treure mèrits però crec que em va anar molt bé. Aquest producte el vaig prendre suministrat per el Ramón d'Xterra qui em va assessorar com havia de fer-lo anar. Us recomano que el proveu, sobretot el pack marató.
Com ja ve sent habitual em va acompanyar el meu sherpa, el meu amic Josep Fonoll
al que li agraeixo moltíssim la seva companyia. Diumenge em va perseguir incansablement per tota la ciutat. A l'arribada es va emocionar tant com jo i ens varem fondre en una abraçada. Ell savia en aquell moment, de primera ma, el que va costar. Quant sacrifici. Quantes hores dedicades per veure fet realitat el que s'havia tornat en un somni no només per mi si no també per els meus.
La Sandra i el Roger també van venir com sempre amb mi acompanyats de la Montse, dona del Josep, i els seus fills, el Marçal i el Bernat. La seva presència em va condicionar en tot moment, animant-me a córrer més.
De sortida vaig seguir a la llebre de les tres hores. Anava ràpid. Amics de Ribes amb els que vaig coincidir em van dir que no patís que era la llebre de l'any anterior i que ho clavaria. Al KM crec que 21, potser si que el ritme de la llebre va baixar una mica però en canvi el meu, quasi sense voler, no només es va mantenir si no que crec que va aumentar, bé, era la sensació que jo tenia. El meu GPS em donava un ritme constant de 4:06. Potser no era un ritme real ja que al final em va marcar just 1 km més del compte. Segons el calculador, per la distància, el meu ritme hauria estat de 4:12. Bé, donç aquest ritme és el que vaig dur durant tota la cursa. Potser vaig notar una mica de baixada en els dos últims km's.
Pel 25 em va picar una mica el bassó esquerra però mai no es va acabar de pujar. En el 36 una bullofa entre els dits del peu també esquerra, es va reventar causant una molèstia molt forta. Els mogrons em sagnaven. Alguna cosa més va passar però no la recordo. El que recordo de debó és que no volia ni afluixar, ni parar. Vaig començar a creure que ho aconseguiria, estava ja segur. Imaginava que faria jo al creuar la línia d'arribada, si em deixaria caure i començaria a plorar de la emoció. Com reaccionarien la meva família, els meus amics, els meus companys. Aquests pensaments em donaven més empenta, em feien més fort.
Al km 41 el Josep es va posar a córrer al meu costat fins gairebé al final on es va veure forçat a sortir de cursa.
Bé, per fi! Últim revolt. Molta, moltíssima gent animant com mai no havia vist a la nostra marató.
Vaig sentir als meus com em cridaven i els hi vaig llençar petons intentant, com podia, fussionar la meva felicitat amb la seva al·legria.
Finalment vaig passar meta en, segons cursa, 2:57:45. Quina passada!
Molt content encara que ni vaig plorar, ni vaig caure al terra ni res del que ja feia estona venia pensant, jajaja.
Vaig sentir molt no poder compartir amb els meus companys i amics tot el que explico. Ni una foto. Em va saber greu i és que a un li costa de concentrar-se en els moments abans de la cursa i quan s'adona ja és l'hora de la sortida. Va ser llavors, adreçant-me al meu caixó, quan vaig poder saludar al supercrack Rafa i a en Toni Mendoza. Moments abans havia saludat al amic Joan Josep i a la Maria Carme, amb els qua haviem compartit impressions.
Al final de la cursa vaig haver de marxar correns, després de fer una bona cerveseta ben fresqueta, a l'Arboç, on el meu fill Jordi jugava un partit prou important.
Felicitats a tots els maratonians de sempre i als nous. Sou tots uns grans cracks.


Increible!

Uf!

L'hombra negra. Diuen que no fan ni soroll. Quina passada.

Aquí sembla que encara vaig força fresc.


Aquí ja no tant, oi? Mítica escena el pas per sota de l'Arc del Triomf.


Fotos dels instants finals de la Marató

No voldria acabar sense recordar a qui ha estat amb mi sempre, més fins i tot del que jo hagués volgut, i no és més que la Mastressa, la Sandra, ella i com no als meus cracks. Fan que lluiti millor per aconseguir, no els meus propòsits, si no els ja nostres. Els estimo als tres i a dia que passa els estimo encara més.
Així mateix enviar-lis una gran abraçada als que sempre han cregut amb les meves possibilitats i donar-lis les gràcies perqué, en carrera, recordar-me d'ells m'ha donat els ànims necessaris que m'han subjectat per no caure.

Gran moment. Tot un cúmul de sentiments.

Ara ja fa 4 dies que vaig córrer la marató de Barcelona. Mentre acabo d'escriure aquestes línies sento de nou les emocions que em van recórrer el meu cos diumenge passat. És un conjuminació de diferents sensacions que lluny d'apagar un foc el que aconsegueixen és estimular-lo. Sento que això només acaba de començar. Ara més que mai em sento maratonià.

I és per això que ara més que mai us desitjo a tots SALUT I POTES!!!


Perdoneu per tanta foto i sempre meves. Sòc un xupón de càmara, ho reconec. No tinc més fotos perqué si no segur que les hagués penjat.

Marató de BARCELONA 2010 (per fi!!!)

Dotze maratons!


Com podeu veure el meu crono marca 2:57:38 tot i que el temps oficial segons la organització és de 2:57:45. El GPS, curiosament ha marcat 1 km de més.

Molt feliç i satisfet em trobo. Ha estat un dia molt especial però ara no em veig amb cor d'escriure.
Gràcies a tots els que, d'una manera o altre, m'heu ajudat.

Ara per ara... SALUT I POTES!!!

Bé. Decidit. Ja fa dies que vaig formalitzar la meva participació a BCN. La dona en té tota la culpa. Com vaig dir en el post anterior va ser ella qui em demanava que fes aquesta ja que les demés maratons es feien en els dies que de ben segur havia de fer ella els examens finals. I és que per fi crec que a final de temporada serà mestre i no vull espatllar-ho. Lo més fàcil és fer això i reconec que m'agrada la idea d'estar a BCN el dia 7.
La intenció no està clara. Menteixo, si està clara. En principi sortiré amb la llebre de 3 hores. No pasarà com a Sevilla. Aquest cop m'agafaré de la mà amb el senyor del globus. El que no està clar és si arribaré amb ell. Les sensacions aquests dies quan he sortit no m'han aclarit res. No tinc cap mena de dolor. Tot sembla estar bé. Potser noto com restes d'esgotament que no em deixen acabar de rendir com jo voldria. 11 dies falten i espero que n'hi hagi prou per que el meu cos torni a ser capaç, amb seguretat, de córrer una marató.
En Galvez no s'ha sorprés gens de la decissió. Creu que la marató no és la idònia pel perfil però tampoc ho ha vist malament. De fet ja estic treballant amb la programació semanal que incorpora els farlets i les séries habituals intercalant amb carreres contínues.
Aquesta serà la dotzena marató, la mateixa que un 4 de març de 2007 va ser la primera. Em fa més il·lusió aquesta xifra, la 12, que la (sub)3. La satisfacció que sento en fer una nova marató és molt especial.
Espero veure, a diferència de quasi totes les maratons que he fet, moltíssima gent coneguda.
Que bé.

Ara per ara...Salut i Potes a tots!

XXVI Marató de Sevilla (2010)

Aquests sevillans ho fan tot mot bé. Vaja detalls, recordeu, 16 € inscriures.



I ja van onze maratons i pujant.


Dins els passadissos de l'estadi de la Cartuja

A punt de sortir


A dalt i abaix podeu veure el túnel de sortida que va fer d'embut creant una retenció en el seu interior. D'esquena, a dalt, podeu veure a en Vincent d'esquena.


S'ensuma per tot arreu la marató.



En Victor en el seu sprint final.


Jo encarant els últims 100 metres.


A Isla Màgica en el dinar de clausura que tampoc ens va costar un ral.


Gran ambient i molt bon rotllo.


Això no se que és, però la canalla volia fer-se fotos per tot arreu.

Aquests dos, en Jordi i en Roger, sembla que acabaran fent alguna marató amb mi algun dia
Avui s'hi moren de ganes, demà ja veurem, jajaja.
Ehem! La Barqueta un altre cop.




El Pont de la Barqueta travessa el riu Guadalquivir.





Això de caminar... al Roger no li agrada gaire, no.


La Torre del Oro

La Barqueta
La Sandra i els nens a la porta de la Maestranza.
El Gualdalquivir


Grans vistes des de la tarrassa de l'apartament.

Un cop més la sort m'ha donat l'esquena. Sevilla no ha estat el que esperava però lluny d'estar decepcionat em trobo bé, content. Un altre gran experiència a terres sevillanes. Ja vaig dir l'any passat que aquesta gent mereixia el meu retorn i aquest any ho torno a dir per això és molt possible que l'any vinent torni a estar a la línia de sortida.
Bé, no vull esplaiar-me perqué a mi no se'm dona bé això d'escriure. Aniré al "grano".
Aquest cop no he anat sol a Sevilla. En Victor (2:45), Vincent (3:21) i Sisu (3:22) i les seves respectives famílies han estat amb mi i els meus . Ens ho em passat molt bé.
Temps purament hibernal. A la línia de sortida ens trobavem per sota dels 4º i el nivell d'humitat altíssim. No eren les millors condicions per córrer però bé, que hi volies fer. El temps per escalfar tot i la gran organització va ser escàs. En Victor amb propòsits molt seriosos va tirar endavant per sortir amb els primers mentre els demés ens varem quedar més enderrerits fent-nos companyia uns als altres. Va ser la primera errada. Es va donar la sortida i quan vam arribar al túnel de sortida es va crear un tap que va fer aturar-nos un temps, no gaire però el suficient per perdre de vista la llebre a la que m'havia d'aferrar. A partir d'aquí van tenir que pujar el ritme per recuperar el temps perdut esquivant a Déu i sa mare. Bé, la llebre de 3 mai la vam tenir més aprop de 7 o 8tcents metres, anava molt ràpida (va arribar en 2:57). Per errada involuntària el meu rellotge es va aturar i ja no em va servir. Vaig decidir tirar amb el del Vincent amb el que a priori havia de fer tota la cursa. El que no esperava era que a partir del km 21 es quedaria enrera tenint que afluixar el ritme (3:21). Jo ja no tenia referències. Només la d'uns nanos que m'havien dit que volien baixar de 3 hores. Així que vaig anar a uns pocs metres darrera d'ells. La errada més important va ser no pensar que no havia sortit amb ells i que per tant les seves referències no tenien perqué ser les meves. De fet avui encara no ser si van sortir avans o després de mi. Al final 3:02:09 un minut més que a Donosti. Decepcionat per una banda, llògicament, però per lo demés us puc assegurar que estic sumament content. Les sensacions, els ritmes (van ser quasi perfectes durant gairebé tota la cursa), tot va ser molt positiu. No em vaig arrossegar mai i això obliga a fer aquesta lectura positiva. De ben segur que amb una bona sortida al costat de la llebre aquest cop ho hagués aconseguit.
Ara, i que consti que no volia, ja penso amb quina faré avans de l'Estiu. Amb en Gàlvez hem pensat amb Praga (9/05/2010), Copenaghe (23/05/2010), Vitòria (9/05/2010) i fins i tot, i poder riureu, BCN.
Aquesta setmana acabaré d'estudiar els perfils d'aquestes curses per acabar de decidir-me.
Ja se que pensareu que estic boig però que voleu que us digui. M'estimo aquesta distància. És la disciplina que més em complau i em satisfà. L'esforç es troba en la resistència i no te a veure amb els ritmes tant alts que exigeixen altres modalitats de més curta distància.
La dona m'insisteix en que si he de fer alguna que sigui BCN perqué anar fora ja sabeu que comporta moltes despeses i maldecaps però 3 setmanes són poc temps. Parlaré amb el jefe però em sembla que li agrada aquesta distància més que a mi, jajaja. No m'extranyaria que li semblés bé i tot.
A dia d'avui, a diferència d'altres begades, em trobo molt recuperat. No tinc dolors musculars. Ja tinc moltes ganes de sortir a fer una tiradeta.
Bé, he dit que no m'enrollaria. He explicat tot de la manera més sencilla possible. De ben segur que em deixo moltes coses per explicar.

Ah!! Pel 24 d'octubre la XXV VENICE MARATHON.
La dona vol tornar amb els nens. Va ser una gran aventura i una gran marató. A vore...

Ara per ara, a tots...
Salut i Potes!

44 Cros de St PAU

El meu pitrall


Companys d'equip
El jordi a punt de fer el cim del Montgros


I jo.

Bé, cada dia més aprop de Sevilla, de fet diumenge que ve és el gran dia i realment em trobo acollonit, uf...!
Avui em tocava fer un rodatge de com a molt 20 km's sense desnivells importants. En principi havia d'anar amb els companys que m'acompanyen a Sevilla però algú em va recordar que avui es feia el cross de Sant Pau a Ribes. Una d'aquelles curses que es tornen clàssiques amb el pas del temps i que procures no deixar mai de fer. Bé, seguint les instruccions del jefe, les pujades les he fet en quasi tots els casos caminant, i es que no volia córrer riscus. Per a mi ha estat una sortida molt suau, d'aquí la marca, 1:17:i pico. Dels últims diria. M'he tingut que retenir en alguns moments però la olor a Sevilla m'ha rondat sempre recodant-me el que realment ha estat motiu de tant de treball. Així es que xinu xano fins el final amb l'amic Ferriz que vindrà mab mi a Sevilla. També s'ha trobat molt còmode en aquesta cursa tant maca.
Aquesta setmana he decidit fer allò que en diuen bomba d'hidrats a veure si em va bé.
Com dic més amunt, estic molt espantat, una mica anguniòs. Un altre marató s'apropa i això vol dir tornar a patir un altre cop durant 42 km's. Només és 1 minut el que he de rebaixar la marca per aconseguir veure complert el meu somni, baixar de tres hores. En Mr Gàlvez creu que la feina està feta i només factors externs poden fer que fracassi. A ell li dono gràcies per tot el que me ensenya i tot el que m'ha fet evolucionar.
Si he de ser sincer, ho veig tant difícil ... ara mateix... Espero que el descans em faci cambiar les impressions.

Bé, ja veurem com va. La propera comunicació serà dilluns que ve, dia 15.
Ara per ara...

Salut i Potes a tots!!!

Sortida pel Foix

Després de tenir el blog una mica oblidat torno a ser aquí per donar senyals de vida i que tot i petits problemes lo demés va igual que sempre.


Com podeu veure a la foto he estat lesionat. Una caiguda de dalt d'un llaurer bastant alt em va deixar només el braç i la mà fotuts i dic només perqué pensava mentres queia que no me'n sortiria, uf...! Però bé, sense entrar en més detalls, si que me n'he sortit, jejeje. L'únic problema és que he estat parat molts dies, masses dies més tenint en compte el que s'apropa. Aquesta setmana he començat a rodar per no perdre la forma, la mà m'ha tocat molt allò que no sona però he anat fent amb un envenat compressiu. Al final i més amb els finlandesos d'ahir i la sortida d'avui diria que he endreçat bastant el rumb. Menys mal. Crec que parar tots aquests dies potser no sigui tant dolent.

Els cracks. Vincent, Victor i un servidor. Vaja sortida, molt bona.

Aquí ens trobem en el punt amb més panorama. Les vistes són precioses. Ruta molt recomenable que no crec que trigui en repetir. Em parlat de fer-lo amb BTT aviat.

No se perqué es superposa el traçat de la cursa de la Talaia. El traçat d'avui és en vermell.

Avui tocava fer un 30. Ens trobem ultimant ja la preparació de cara a Sevilla 2010. Cansats de tocar asfalt hem decidir amb en Victor rodar per muntanya per variar. En Sisu i la Vinyet han preferit seguir amb el previst i rodar cap a Segur per la costa i en Vincent s'ha sumat a nosaltres. Esperavem també la presència de l'amic Carles Escofet amb el que ahir vem realitzar uns quants "finlandesos" però finalment no ha aparegut. Suposo que tot ok, no?
A les 8:00 em coincidit amb un bon nombre de companys d'equip d'atletesvng.org. Uns han fet tirada per costa, un grup, el més nombrós, ha anat a Sitges a fert la ruta "Budista".
Bé, nosaltres a les 8:15 veient que en Carles no arribava hem partit cap a munt a un ritme suau però constant. Hem fet la ruta de Torrelletes que pensavem que seria d'uns 30 km's però el bon amic GPS ens diu que només em fet 25'470 km's en 2:16:35 i un ritme mitjà de 5'24 el km. Tot i això ens trobem molt satisfets, ha esta una sortida molt dura però agradable. A mi personalment m'ha costat agafar el ritme sobretot a les pujadetes però he acabat trobant-me còmode.

Tant en Vincent com en Victor són dos màquines. M'ho he passat molt bé.
Demà a parlar amb el jefe a veure que em depara la propera setmana ja que Sevilla és a 20 dies i crec que aquesta setmana serà de càrrega, uf...!

Salut i Potes a tots!