Transició (Mitja d'Igualada i cursa de la Talaia)

Amb samarreta verda ja que a BCN havia perdut la meva de l'equip. Com podeu veure a les fotos d'abaix em va aparéixer dies més tard.
El mes passat vaig anar a córrer a Igualada la Mitja dues setmanes després de la Marató de Barcelona pensant que ja estava bé i la veritat és que si no és pel perfil potser hauria aconseguit fer marca però bé, ara toca esperar a setembre per tornar-ho a intentar. Vaig quedar el 29º amb una marca de 1:29:50. Pas pel km 10 amb 40:50, es a dir, amb molt bona projecció i molt bones sensacions però una pujada inacabable del km 8 al 16/17 em va fer agafar ganes de plegar. Mitja molt dura encara que maca.

Classificacions Mitja d'Igualada


Aquesta setmana varem anar a La Talaia, cursa de muntanya a Vilanova i la Geltrú. Curta o llarga? Donç la llarga, com no. 21 kmtrets, els 8 primers excessivament durs per a mi. En endavant hauré d'entrenar una miqueta més aquesta disciplina, mestres no m'en faltaran.
Com dic, el perfil molt dur fins el km 8 aproximadament a l'arribar al puig maleït que crec que li diuen els Tres Partions. A partir d'aquí la cosa se suavitza una mica comptant amb baixades dures i d'altres bastant agraïdes. Però com el desgast va ser per a mi important en la pujada em va passar factura fent de mi un ésser fràgil i manipul·lable. Els reflexos i l'agilitat van anar mimbant a passes gegants. Els tornells van perdre la seva força i semblaven de goma. En un no se que i és que no se com va passar, baixant tant ràpid com el meu cos i ànima em permetien, vaig sentir com el meu cos es trobava totalment enlairat i paral·lel al terra (vaig saber quines sensacions tindria en Superman quan volava però potser amb no tanta confiança) la meva cara es deuria dibuixar de terror donç portava reflexada la teoria tant intelectual d'allò que diu...: "tot el que puja ha de baixar"o aquelles que parlaven de la "gravetat de l'Isaac Newton" amb la poma que amb tanta mala llet li va caure al cap mentre descansava sota el pomer, vaja que vaig fotre la gran galeta, bé, no , la gran morrada. Feia una estoneta que corria amb el company Joan Escala, que per cert, està fort com un bou. Ell anava davant i jo amb una mica de mala òstia em vaig aixecar i vaig seguir correns cap avall intentant no perdre la seva estela però va ser tasca impossible. Vaig anar perdent paulatinament el ritme.
Finalment vaig realitzar la mateixa marca de l'any anterior però amb la diferència que l'any passat vaig ser el 25º i aquest el 77º. I és que això de la lliga de curses de muntanya porta més gent i més nivell.

L'amic i company Toni Mendoza ens empenta al Buffalín i a mi per que entrem avans però jo que sòc una miqueta més cabçot que ell m'hi nego rotundament agafant-lo del coll per entrar els dos a l'hora.

Aquí sota veieu als amics de Cubelles , en Erlin i el meu estimat amic Josep amb qui la setmana vinent tornarem a plantar-li cara, ell a la seva primera mitja en molt de temps, tot un repte i jo, a la que serà la meva tretzena marató.

Vull felicitar a tothom, als companys i als amics que varen estar diumenge a Vilanova.

Com que no se que més esmentar només dir-vos a tots SALUT I POTES!!!