Marató d'Empúries 2009

Aquest home és en Xevi. Porta 57, bé, suposo que 58 maratons. És un crack al que admiro molt. La setmana passada va estar a la marató d'Albi a França i aquesta a Empúries. Veieu el seu blog. Val la pena fer-li una ullada. Veureu quin curriculum.
I ja van 7 maratons.



Encara era de nit quan tota la família hem sortit cap a Empúries. Hem vist sortir el sol des del cotxe.


Abans de començar la cursa uns legionaris romans ens han guiat, passant per totes les ruïnes, fins a la línia de sortida. Tot plegat molt maco.


Ja ens deixan per donar lloc a la sortida.


Al quilòmetre 4 es torna a passar per la zona de meta on he pogut saludar a tota la família.


Al podi amb el Jordi i el Roger recollint el meu primer trofeig com a corredor de running.
L'Ignaci i jo en aquesta foto. Hem compartit impressions i hem coincidit en totes. També he vist a en Toni Gordo de Centre Arnau, a la Antonia i al amic del Jordi, company d'equip que ja ara corretgeixo i poso el seu nom i la seva marca, és en Antonio Mendoza que ha fet un increible temps de 3:47 en la seva preimera participació no només a Empúries si no en una marató. En Toni s'ha vist forçat a abandonar per lesió, llàstima. A la propera la venceràs amic. Li vull agrair a en Toni que dissabte s'encarregués de recollir-me el pitrall ja que a mi m'era imposible. En Ignasi crec que ha fet 4:04, potser m'ho pots confirmar.


Després de tot el jaleo hem buscat un lloc tranquil a la vora del mar i ens hem fotut les botes la Montse, la Sandra, en Josep i jo, rematant amb unes copetes de cava, ummmm...!!! Que bo!!!




Últimament em donen uns pitralls molt macos. M'agrada el 20.


Avui hem anat a Empúries a fer la seva marató. En principi ho hem fet carregats d'optimisme, convençuts de que hi havia posibilitats de fer un bon paper, bé, i sense ganes de dramatitzar puc dir que el paper ha estat força bo.
Tres motius han estat determinants per que el curs de la cursa no hagi estat el desitjat, i són els mateixos que tanta por provocaven en els participants pocs dies avans. La CALOR, el VENT i en menor mesura el perfil que no acabava de recordar del 2007 i que tot i les modificacions realitzades no deixa de ser un perfil dur.
El guanyador de la cursa ha fet un temps de 2:36 i el segon 2:46. Deu n'hi do, oi? Són uns temps que poden semblar discrets però és que les circumstàncies fan que siguin unes marques força bones. El meu temps, després de patir totes les penúries posibles (dolor al peu, flato, dificultat de respirar no se si pel vent o per la calor i segur que si faig memòria recordo alguna d'altre, jejeje) ha estat de 3:11:23. Estic satisfet pel que ha costat. No era aquesta la marató indicada per fer marca, evidentment. De tota manera, el que realment m'ha provocat una gran satisfacció ha estat quedar el tercer de la meva categoria, cosa que ha provocat que em fecin pujar al podi a recollir el meu premi, el meu primer premi amb això del running, jajaja. Quins collons , i és que això vol dir que començo a ser grandet, jejeje.
Si voleu podeu consultar les classificacions en aquest link:

RESULTATS MARATÓ EMPÚRIES


Quilòmetres innacabables anaven caient un a un, poquet a poquet. Acompanyat sempre del inseparable Josep Fonoll que anava amb una bici sempre a la meva vora suministrant-me tot el que necessitava. Ha estat un gran suport tant físic com pscològic. Gràcies Josep. Entre el quilòmetre 32 i el 39 he patit un atac de flato garrafal. M'ha fet reduir massa la velocitat. En un moment donat em passa un home i em diu: "Que, como va?" i jo li contesto que estic cardat, que massa pujada i massa vent. Ell em contesta: "Pues claro! Por eso lo hacemos, no?" De sobte s'ha fotut dues òsties al cul i ha aumentat el ritme. Com comprendeu en Josep i jo ens em mirat l'un a l'altre amb cara de sorpresos, i de sobte ens hem fotut a riure. Amb la conya he fet la prova a veure si funcionava amb mi, m'he fotut amb la ma oberta al cul i, collons!!! Fot un mal, però mira, no se que ha fet això que m'he sentit sobtadament que ja no tenia dolor. El maleït flato havia marxat!!!
Així que, seguint amb la conya, m'he fotut un parell més de guantades al pompis i he començat a accelerar. Per davant meu, a uns 100 metres, aquell home se seguia donant-se d'òsties. Ara amb la ma dreta, ara amb l'esquerra. Cada deu segons més o menys... PLAF!!! Estomacada. Li deu haver quedat el cul com un tomàquet, jajaja. Jo he convidat al Josep a que me'n fotés alguna mentre pedalejava però ho hem deixat córrer ja que quasi cau ell, la bici i jo, jejeje.
En molt poca estona he agafat a aquest home i en girar-se i tornar-me a veure ha fotut una gran cara de sorpresa i m'ha dit: "Coño, estás furte, eh?" I jo li he dit que m'havia aplicat el seu sistema en el meu cos i que m'havia anat molt bé a lo que ell em diu: "Mu bién, esto va mu bién"
Així es que he continuat endavant a un ritme molt bo fins que ja a l'últim quilòmetre anava buit. Menys mal la baixadeta que fa fins a l'arribada però sobretot gràcies a la gent que ha animat molt i molt fins que he passat la línia d'arribada. Ha estat molt emocionant, de veritat.
Al final resulta que ja en porto 7, 7 maratons! Ara toca recuperar-se bé. Crec que la temporada queda més o menys rematada. Només queda fer alguna cursa de muntanya per mantenir.
És tota la feina que em queda, bé, aquesta i començar a perfilar la propera marató per la Tardor per programar la seva preparació.

Salut i potes!