Boira, vent i pluja. Qué més volem? Això si és aventura!
Dificultats per divisar les fites. La referència són els propis corredors, si un s'equivoca s'equivoquen tots.
Ahir vàrem anar un altre cop a Tivissa, En principi ja saviem a que ens anavem a enfrontar, ja teniem l'experiència de l'any passat. Feia pocs dies ens varem enterar que hi havia una modificació en vers l'edició passada, s'afegia una muntanya, "la Llena", una cresta que distava el seu cim, jo crec, en 2 km. Per tant el circuit aumentava fins els 24 km. A mida que s'anava atançant el dia de la cursa, els pronòstics metereològics anaven empitjorant, pluja, pluja i més pluja.
El dia 11 al vespre ens varen dir que en cas de confirmar-se els pronòstics, s'havia previst una ruta alternativa de 18 km, evitant així els espais més perillosos on una lliscada et podia ficar en una situació realment compromesa. Bé, donç finalment i tot i que l'amenaça de pluja era sempre latent, es vare decidir que es faria el circuit tal i com en principi havia de ser, 24 km. No plovia però el cel era negre i s'anaven escapant quatre espurnes, tothom savia que acabaria plovent, no hi havia dubte.
Donç bé, comença la cursa, com no, cap a munt. El Bufalín està lesionat, intentarà fer-la, no sabem en quin punt però sabem que abandonarà, aquí s'ha de venir en plenitud de condicions. Cada vegada s'escapen més gotetes, ara més i ara menys. Pujem i pujem i de cop cap a vall a tota castanya, uauuuauuuuhuu...! En arribar a l'avituallament em trobo a l'Espenegall que s'ha trencat baixant, em sap molt greu més sabent lo compromés que està amb la seva cursa. Jo hidrato i segueixo, aquest cop canviem un altre cop i cap a munt un altre cop, uuuff...!
Quan arribem a la part més enlairada ens trobem amb dos enemics inesperats, primer un fort vent que ens feia, fins i tot, desequilibrar i després una densa boira que no donava gaire marge de visibilitat, fent que tots ens perdessin en més d'una ocassió. Dalt de tot varen començar a caure ruixats intenssos que barrejats amb els altres factors dificultaven seriosament el
desenvolupament de la cursa.
Km 20, temps inferior en 15/20 minuts que l'edició anterior, llàstima que no s'acabés igual, agafem una desviació per un camp de vinyes i comencem l'ascensió a la Llena. No recordo haver-me arrossegat mai tant, quina pàjara, les meves cames no poden. Increible com pujen els almogàvers de Tarragona. No se com arribo a dalt de tot i ja encarem la baixada, ara si, final.
Un terra adoquinat amb pedres, totes elles rodones, cada cop que en trepitjava una els peus ploraven de dolor. Ja no podia més, m'anava deixant caure a vall.
Al final, al tocar l'asfalt els meus peus varen sentir un bo tremendo, els hi feia falta trepitjar un sol regular i pla. Am les hores varen començar a portar-me ells sols fins la línia d'arribada.
Vaig sentir una gran satisfacció, 3:18', més que a la marató, quina passada. El meu llarg per Venezia queda convalidat.
Tot i haver-me jurat, mentre pujava la Llena, que no tornaria mai més, ara juro que per l'any que ve aniré més preparat que mai.
Recomenable.
Salut i cames!
El dia 11 al vespre ens varen dir que en cas de confirmar-se els pronòstics, s'havia previst una ruta alternativa de 18 km, evitant així els espais més perillosos on una lliscada et podia ficar en una situació realment compromesa. Bé, donç finalment i tot i que l'amenaça de pluja era sempre latent, es vare decidir que es faria el circuit tal i com en principi havia de ser, 24 km. No plovia però el cel era negre i s'anaven escapant quatre espurnes, tothom savia que acabaria plovent, no hi havia dubte.
Donç bé, comença la cursa, com no, cap a munt. El Bufalín està lesionat, intentarà fer-la, no sabem en quin punt però sabem que abandonarà, aquí s'ha de venir en plenitud de condicions. Cada vegada s'escapen més gotetes, ara més i ara menys. Pujem i pujem i de cop cap a vall a tota castanya, uauuuauuuuhuu...! En arribar a l'avituallament em trobo a l'Espenegall que s'ha trencat baixant, em sap molt greu més sabent lo compromés que està amb la seva cursa. Jo hidrato i segueixo, aquest cop canviem un altre cop i cap a munt un altre cop, uuuff...!
Quan arribem a la part més enlairada ens trobem amb dos enemics inesperats, primer un fort vent que ens feia, fins i tot, desequilibrar i després una densa boira que no donava gaire marge de visibilitat, fent que tots ens perdessin en més d'una ocassió. Dalt de tot varen començar a caure ruixats intenssos que barrejats amb els altres factors dificultaven seriosament el
desenvolupament de la cursa.
Km 20, temps inferior en 15/20 minuts que l'edició anterior, llàstima que no s'acabés igual, agafem una desviació per un camp de vinyes i comencem l'ascensió a la Llena. No recordo haver-me arrossegat mai tant, quina pàjara, les meves cames no poden. Increible com pujen els almogàvers de Tarragona. No se com arribo a dalt de tot i ja encarem la baixada, ara si, final.
Un terra adoquinat amb pedres, totes elles rodones, cada cop que en trepitjava una els peus ploraven de dolor. Ja no podia més, m'anava deixant caure a vall.
Al final, al tocar l'asfalt els meus peus varen sentir un bo tremendo, els hi feia falta trepitjar un sol regular i pla. Am les hores varen començar a portar-me ells sols fins la línia d'arribada.
Vaig sentir una gran satisfacció, 3:18', més que a la marató, quina passada. El meu llarg per Venezia queda convalidat.
Tot i haver-me jurat, mentre pujava la Llena, que no tornaria mai més, ara juro que per l'any que ve aniré més preparat que mai.
Recomenable.
Salut i cames!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada