Optimisme

En Victor fent festa, un crack!

Torneig futbol 7 a Tossa.

Nosaltres.

La meva enciclopèdia esportiva redactada per el meu estimat Gàlvez.

La meva nova joguina. Gran eina.

Festa Major a Cubelles.

Bones sortides.

Bons, molt bon moments.

I la jefa. Ja ho veieu.

Ara que ja ha acabat els estudis i per fi és profesora s'hi dedicarà amb força.

Els sues reptes comencen per Cursa de la Dona i Sant Silvestre (Cunit), a vore...


Que tal? Ja estem de ple, si més no, en tasques de desenvolupament del nostre potencial per poder afrontar la nova temporada que es presenta molt bé. Després d'estar entrenant dur tot l'Estiu no sense passar alguna època en que el coco ha estat en hores baixes, ara és hora de fer lectura i, com he dit abans, em trobo molt positiu. Progressió molt notable en tots els sentits. Tot mirant, i és clar, les meves estimades maratons de cara el futur. Em moro de ganes de córrer ja la meva distància. Això serà el 17 d'octubre a Palma on el Cepi, el Miro i el Jep més un servidor portarem a terme la TUI Marathon. Carrera en la que tots tenim els nostres propis reptes, per uns el córrer una primera marató i altres millorar les nostres marques però res esta per davant del més important dels propòsits en aquest viatge. Lo més important és passar-ho molt bé i això està assegurat.
Aquest Estiu presenta una novetat que és per a mi molt important. La Sandra ja ha arrencat a córrer i si no mireu les fotos.
Tot sembla progressar adequadament. Jo em trobo més ràpid que mai, si més no, les séries em surten molt ràpides per més que jo no vulgui.
Una nova adquisició que em fa motivar per anar a entrenar és el nou GPS, el KEYMAZE 500, una joia. Em dona totes les dades com jo vull i de forma gairebé instantània.
Mallorca la tenim a menys de 4 setmanes vista i al mes següent a la BEHÔVIA de Donosti, jajaja. A disfrutar!!!

Ahir varem fer una tirada de 30 km's i puc dir que he tingut molt bones sensacions. Un circuit molt complert i molt tècnic han servit per fer-me pensar que podria millorar els meus temps. Porto entrenant gairebé tot l'Estiu i he tornat a fer-ho amb molta seriositat. En Gàlvez m'ha apretat proposant-me entrenaments forts i complerts adreçats, sense dubte, a millorar les meves capacitats, cosa que, sincerament, crec que ha aconseguit.

Per Palma estem buscant estratègia. Ell pensa que hem de sortir a ritme de 4'15 el km (3 h) i al pas per mitja pujar el ritme a lo que el cos aguanti, jo crec que el podriem marcar a 4' 10''.

El que és cert és que creiem que si tot és normal el 17 d'octubre i quan dic normal és que faci bon temps, que jo m'aixequi bé, que... vaja, normal, creiem que aconseguirem el nostre propòsit.

Jo fins i tot he pensat en anar més enllà i arriscar una mica més, pensant que si puntxés sempre podria seure'm a esperar que passin els meus amics i acabar en companyia, cosa que mai he pogut fer.

En fi, Salut i Potes a tots.

Cursa Popular de Canyelles

Jo.

Aquí amb tots els companys que varen anar a la cursa, els meus cracks i el mister Gàlvez, el Mestre.

Hola de nou. Sembla que per fi comença un altre cop la temporada i tot, poc a poc, torna a la normalitat.

Aquesta setmana he tornat a córrer una cursa i ha estat a Canyelles. 7,4 km's trencacames, molt trencacames. Més de 30' i menys de 31', no ho se exactament ja que per problemes tècnics no he pogut enregistrar la marca.

La setmana vinent, dissabte a les 19:00, fem la cursa de muntanya el Puig de la Tiula a Cubelles. 11 km's espectaculars amb moltes sorpreses. A veure com surt.

Bé, un salut a tothom. Estem en contacte.

Salut i Potes!

Marató d'Empúries 2010

Bé nova fita aconseguida. Aquest diumenge hem anat a Empúries a córrer la Marató, la tercera Marató d'Empúries en el meu compte particular, 2007/2009/2010. Una nova que va cap dins el sac, sac que ja omplen 13 maratons.
Ha estat un cap de setmana fantàstic que hem passat en família els Fonoll i els Cabau. Ens ho hem passat de conya. En josep aquest cop no m'ha fet de llebre si no que s'ha decidit a fer la mitja marató que aquest any s'estrenava a Empúries. El tio ha fotut 1:37 en el seu primer intent des de fa ja molt temps i s'ha quedat com si res. Quin crack!
Jo per la meva banda he sortit sense masses ambicions i d'aquí la marca, 3:05:22. No penseu que no estic content, no. Tot el contrari.
Ja des d'el principi no estava massa motivat. A BCN vaig assolir el meu repte personal que m'havia marcat per aquesta temporada i potser per això no ho veia clar. Segur que el fet que a la meva tretzena marató li foessin el dorsal 13 tampoc va tenir res a veure, no (jejeje) A l'hora de la sortida vaig coincidir amb en IRONXEVI, un habitual de les maratons al que felicito per que a Empúries va realitzar la seva 60ª marató. És l'amo de l'especialitat. I va ser amb el que vaig intentar seguir la primera part de la cursa ja que tenie pensat córrer a 4:12/15 i a mi m'anava de conya. Ell volia portar a la guanyadora femenina (missió complerta) però aquesta no estava al cent per cent. Anava patint potser una mica massa així que el seu ritme va minvar una mica. Això passaria cap el pas per mitja i jo poc a poc em vaig distanciar d'ells seguint un ritme diferent. Els haig d'agrair que van tirar de mi en el que jo diria que va ser el període més crític dins la cursa. Els 10 primers km's vaig estar malament. Dolors lumbars i càrrega de bassons segurament provocats per les noves sapas que no duien gaire rodatge. La pluja... potser em va afavorir i tot. El perfil... complicat, com sempre (és Empúries) Gràcies Xevi i cia., això va fer que la marca final fos molt respectable ja que les cames van acabar funcionant força bé i vaig mantenir el ritme sempre viu.
Vaig poder saludar als companys Ricard Muntaner, Toni Gordo, En Jose Maria. L'Albert de Vilanova al que felicito per la seva marató. Si llegeixes això que sàpigues que vaig flipar ja que et vaig veure molt sencer a l'arribada. Moltes felicitats company.
En Rafa, amic blogger qui va fer 3:29. Felicidades compañero. Ánimo y recupérate pronto de esos malditos gemelos.

En definitiva gran cap de setmana per tots.





La nostra festa pasta party partycular a una àrea de l'AP-7 En Josep fent manteniment al material. Aquest paio sempre rient, és l'òstia tú, jajaja. Passejant per els casc de l'Escala. L'any vinent tornarem perqué val la pena. Estem aprop. És econòmic i la cursa és perfecte. Ens agrada i hem decidit que entre aquesta i Perpignà seran sortides clàssiques d'ara en davant.


Aquest racó de l'Escala és a la porta de l'hostal Vista Alegre on varem passar el cap de setmana.

Els nens també varen disfrutar a tope.
La cara pessimista meva, típica abans d'una marató.



Terrasseta amb vistes brutals. Tranquil·litat, relaxació,. Els nens jugant a la cala del davant. Perfecte!
El meu fidel Jordiet. Ara ja és un homenet. Com passa el temps!



Les noves sabatilles. Les BROOKS GLICERIN 8. Van molt bé. A última hora els hi vaig agafar el gustillo.



En Josep i jo poc abans de la sortida. Quin dia més maco per córrer.

Ja ho veieu. La casualitat va voler que la meva tretzena marató anés guarnida amb el número de dorsal que li fes honor, el 13. Quins collons. Tot i que no sòc supersticiós gran part de la cursa vaig anar pensant en la possibilitat que quedés el tretzé. Potser ja hagués estat massa, no?

Em perdonareu però es que com jo ja havia donat per fet que era pel Samaranch donç ara no se qui és realment qui la seva mort va propiciar aquest minut de silenci que va posar els pels de punta. Va ser en Josep ja anant cap a casa qui m'ho va fer saber.


Molt maco.
Camí del punt de sortida guiats per integrants de l'excèrcit romà.


Tot a punt!!!

Atenció!!!


Ale! Endavant que només són 42 km's. Ja no ve d'aquí. Veieu en primer pla amb el ja mític pantaló hawaià, l'IRONXEVI. Jo per darrera intento no perdre'l de vista.

Com no, la família m'esperava en aquest punt per animar-me i deixar.hi constància.

El meu amic Josep que després de cascar-se la mitja encar va venir a rebre'm per acompanyar-me en l'últim tram. Ets lo puto crack.

Instantània de la meva arribada on em va acompanyar el meu estimat Roger.



Guaita com m'estira. Encara vol retallar algun segon, jajaja.

Quin orgull! Que bo tenir aquest blog per tenir constància sempre que vulgui.

El GPS que com sempre em marca una mica de més encara que menys que a BCN. Com es pot apreciar va mesurar 42'470 km's.

I després de l'esforç em vaig tenir que empassar les paraules per xulo i fotrem a l'aigua que per cert estava super freda. Si, em vaig fotre el xuleta i con que l'altre no es va rajar abans donç apa! A l'aigua. A la foto de dalt encara ens ho estem pensant mentre ens mira tot el poble pendents dels pebrots que tenim.


Aquí ja i després d'agafar aire varem complir com a verdaders mascles. Quins collons, oi? jajaja


Aquí teniu la nova adquisició. El nou orgull d'un servidor. La meva nova marató que complerta per ara el que considero el meu tresor.


Ja estic buscant nous reptes per que ja sabeu que jo surto a marató, com a molt, cada tres mesos.
Per després de l'Estiu i fins Nadal tinc decidits dos reptes a falta de concretar una marató per l'octubre i són els següents:
-Marató de Saragossa
-Behovia de Sant Sebastià
-I Marató de Castelló el 12/12/2010

El 16 d'aquest mes faré un 10000 al meu poble a Cubelles només amb el propòsit d'accelerar i agilitzar una mica la meva sancada.

Ara per ara, a tots... SALUT I POTES!!!

Transició (Mitja d'Igualada i cursa de la Talaia)

Amb samarreta verda ja que a BCN havia perdut la meva de l'equip. Com podeu veure a les fotos d'abaix em va aparéixer dies més tard.
El mes passat vaig anar a córrer a Igualada la Mitja dues setmanes després de la Marató de Barcelona pensant que ja estava bé i la veritat és que si no és pel perfil potser hauria aconseguit fer marca però bé, ara toca esperar a setembre per tornar-ho a intentar. Vaig quedar el 29º amb una marca de 1:29:50. Pas pel km 10 amb 40:50, es a dir, amb molt bona projecció i molt bones sensacions però una pujada inacabable del km 8 al 16/17 em va fer agafar ganes de plegar. Mitja molt dura encara que maca.

Classificacions Mitja d'Igualada


Aquesta setmana varem anar a La Talaia, cursa de muntanya a Vilanova i la Geltrú. Curta o llarga? Donç la llarga, com no. 21 kmtrets, els 8 primers excessivament durs per a mi. En endavant hauré d'entrenar una miqueta més aquesta disciplina, mestres no m'en faltaran.
Com dic, el perfil molt dur fins el km 8 aproximadament a l'arribar al puig maleït que crec que li diuen els Tres Partions. A partir d'aquí la cosa se suavitza una mica comptant amb baixades dures i d'altres bastant agraïdes. Però com el desgast va ser per a mi important en la pujada em va passar factura fent de mi un ésser fràgil i manipul·lable. Els reflexos i l'agilitat van anar mimbant a passes gegants. Els tornells van perdre la seva força i semblaven de goma. En un no se que i és que no se com va passar, baixant tant ràpid com el meu cos i ànima em permetien, vaig sentir com el meu cos es trobava totalment enlairat i paral·lel al terra (vaig saber quines sensacions tindria en Superman quan volava però potser amb no tanta confiança) la meva cara es deuria dibuixar de terror donç portava reflexada la teoria tant intelectual d'allò que diu...: "tot el que puja ha de baixar"o aquelles que parlaven de la "gravetat de l'Isaac Newton" amb la poma que amb tanta mala llet li va caure al cap mentre descansava sota el pomer, vaja que vaig fotre la gran galeta, bé, no , la gran morrada. Feia una estoneta que corria amb el company Joan Escala, que per cert, està fort com un bou. Ell anava davant i jo amb una mica de mala òstia em vaig aixecar i vaig seguir correns cap avall intentant no perdre la seva estela però va ser tasca impossible. Vaig anar perdent paulatinament el ritme.
Finalment vaig realitzar la mateixa marca de l'any anterior però amb la diferència que l'any passat vaig ser el 25º i aquest el 77º. I és que això de la lliga de curses de muntanya porta més gent i més nivell.

L'amic i company Toni Mendoza ens empenta al Buffalín i a mi per que entrem avans però jo que sòc una miqueta més cabçot que ell m'hi nego rotundament agafant-lo del coll per entrar els dos a l'hora.

Aquí sota veieu als amics de Cubelles , en Erlin i el meu estimat amic Josep amb qui la setmana vinent tornarem a plantar-li cara, ell a la seva primera mitja en molt de temps, tot un repte i jo, a la que serà la meva tretzena marató.

Vull felicitar a tothom, als companys i als amics que varen estar diumenge a Vilanova.

Com que no se que més esmentar només dir-vos a tots SALUT I POTES!!!

Va per tots.

Ultimant els preparatius per enfrontar-me de nou a la meva estimada amiga marató.

En els últims moments semblava que la feina s'acumulava i no trobaves res del que buscaves.

El Josep no va parar d'animar-me en tot moment.


Quins nervis. En aquests moments la experiència no val per res,



Acollonido? Crec que del tot.


Anda que la planta que té el nen de maratonià... vaja tela, jajaja


Quina gentada.




12.177 participants. Ambient impressionant.



Bé, un altre marató al sac. Doble motiu d'al·legria ja que al fet de ser la meva 12ª marató es va afegir el que fos la que més ràpid he fet mai, 2:57:45. Que puc dir? No se com va anar tot tant bé. Moments abans de la carrera el meu cervell era ple de dubtes i de pors com sempre. Només havien passat tres setmenes des de la marató de Sevilla i probablement això m'hauria de donar problemes.
Res més lluny de la realitat. Vaig parlar amb el jefe Mr Gàlvez l'altre dia i li vaig demanar consell per planificar la cursa. Ell va dir-me que com jo volgués. Diria que en primera instància no es va mullar massa, normal. Però dins de la conversa, ja acabant-la, se li va escapar un... "jo me la jugaria", com qui no vol, jejeje. Em va dir que per un corredor com jo la marató de Sevilla podia representar la meva tirada llarga de cara a Barcelona. Així que vaig decidir anar una mica més ràpid del ritme de tres hores tot i que no savia exactament el ritme que portaria. Així varem quedar. Gràcies Gàlvez, ETS UN CRACK!
Tres dies abans vaig començar a prendre uns productes de la casa Overstims.
No és que em vulgui treure mèrits però crec que em va anar molt bé. Aquest producte el vaig prendre suministrat per el Ramón d'Xterra qui em va assessorar com havia de fer-lo anar. Us recomano que el proveu, sobretot el pack marató.
Com ja ve sent habitual em va acompanyar el meu sherpa, el meu amic Josep Fonoll
al que li agraeixo moltíssim la seva companyia. Diumenge em va perseguir incansablement per tota la ciutat. A l'arribada es va emocionar tant com jo i ens varem fondre en una abraçada. Ell savia en aquell moment, de primera ma, el que va costar. Quant sacrifici. Quantes hores dedicades per veure fet realitat el que s'havia tornat en un somni no només per mi si no també per els meus.
La Sandra i el Roger també van venir com sempre amb mi acompanyats de la Montse, dona del Josep, i els seus fills, el Marçal i el Bernat. La seva presència em va condicionar en tot moment, animant-me a córrer més.
De sortida vaig seguir a la llebre de les tres hores. Anava ràpid. Amics de Ribes amb els que vaig coincidir em van dir que no patís que era la llebre de l'any anterior i que ho clavaria. Al KM crec que 21, potser si que el ritme de la llebre va baixar una mica però en canvi el meu, quasi sense voler, no només es va mantenir si no que crec que va aumentar, bé, era la sensació que jo tenia. El meu GPS em donava un ritme constant de 4:06. Potser no era un ritme real ja que al final em va marcar just 1 km més del compte. Segons el calculador, per la distància, el meu ritme hauria estat de 4:12. Bé, donç aquest ritme és el que vaig dur durant tota la cursa. Potser vaig notar una mica de baixada en els dos últims km's.
Pel 25 em va picar una mica el bassó esquerra però mai no es va acabar de pujar. En el 36 una bullofa entre els dits del peu també esquerra, es va reventar causant una molèstia molt forta. Els mogrons em sagnaven. Alguna cosa més va passar però no la recordo. El que recordo de debó és que no volia ni afluixar, ni parar. Vaig començar a creure que ho aconseguiria, estava ja segur. Imaginava que faria jo al creuar la línia d'arribada, si em deixaria caure i començaria a plorar de la emoció. Com reaccionarien la meva família, els meus amics, els meus companys. Aquests pensaments em donaven més empenta, em feien més fort.
Al km 41 el Josep es va posar a córrer al meu costat fins gairebé al final on es va veure forçat a sortir de cursa.
Bé, per fi! Últim revolt. Molta, moltíssima gent animant com mai no havia vist a la nostra marató.
Vaig sentir als meus com em cridaven i els hi vaig llençar petons intentant, com podia, fussionar la meva felicitat amb la seva al·legria.
Finalment vaig passar meta en, segons cursa, 2:57:45. Quina passada!
Molt content encara que ni vaig plorar, ni vaig caure al terra ni res del que ja feia estona venia pensant, jajaja.
Vaig sentir molt no poder compartir amb els meus companys i amics tot el que explico. Ni una foto. Em va saber greu i és que a un li costa de concentrar-se en els moments abans de la cursa i quan s'adona ja és l'hora de la sortida. Va ser llavors, adreçant-me al meu caixó, quan vaig poder saludar al supercrack Rafa i a en Toni Mendoza. Moments abans havia saludat al amic Joan Josep i a la Maria Carme, amb els qua haviem compartit impressions.
Al final de la cursa vaig haver de marxar correns, després de fer una bona cerveseta ben fresqueta, a l'Arboç, on el meu fill Jordi jugava un partit prou important.
Felicitats a tots els maratonians de sempre i als nous. Sou tots uns grans cracks.


Increible!

Uf!

L'hombra negra. Diuen que no fan ni soroll. Quina passada.

Aquí sembla que encara vaig força fresc.


Aquí ja no tant, oi? Mítica escena el pas per sota de l'Arc del Triomf.


Fotos dels instants finals de la Marató

No voldria acabar sense recordar a qui ha estat amb mi sempre, més fins i tot del que jo hagués volgut, i no és més que la Mastressa, la Sandra, ella i com no als meus cracks. Fan que lluiti millor per aconseguir, no els meus propòsits, si no els ja nostres. Els estimo als tres i a dia que passa els estimo encara més.
Així mateix enviar-lis una gran abraçada als que sempre han cregut amb les meves possibilitats i donar-lis les gràcies perqué, en carrera, recordar-me d'ells m'ha donat els ànims necessaris que m'han subjectat per no caure.

Gran moment. Tot un cúmul de sentiments.

Ara ja fa 4 dies que vaig córrer la marató de Barcelona. Mentre acabo d'escriure aquestes línies sento de nou les emocions que em van recórrer el meu cos diumenge passat. És un conjuminació de diferents sensacions que lluny d'apagar un foc el que aconsegueixen és estimular-lo. Sento que això només acaba de començar. Ara més que mai em sento maratonià.

I és per això que ara més que mai us desitjo a tots SALUT I POTES!!!


Perdoneu per tanta foto i sempre meves. Sòc un xupón de càmara, ho reconec. No tinc més fotos perqué si no segur que les hagués penjat.