TRADUCTOR (perdonad por los resultados)

dimarts, 9 de març de 2010

Va per tots.



Ultimant els preparatius per enfrontar-me de nou a la meva estimada amiga marató.

En els últims moments semblava que la feina s'acumulava i no trobaves res del que buscaves.

El Josep no va parar d'animar-me en tot moment.


Quins nervis. En aquests moments la experiència no val per res,



Acollonido? Crec que del tot.


Anda que la planta que té el nen de maratonià... vaja tela, jajaja


Quina gentada.




12.177 participants. Ambient impressionant.



Bé, un altre marató al sac. Doble motiu d'al·legria ja que al fet de ser la meva 12ª marató es va afegir el que fos la que més ràpid he fet mai, 2:57:45. Que puc dir? No se com va anar tot tant bé. Moments abans de la carrera el meu cervell era ple de dubtes i de pors com sempre. Només havien passat tres setmenes des de la marató de Sevilla i probablement això m'hauria de donar problemes.
Res més lluny de la realitat. Vaig parlar amb el jefe Mr Gàlvez l'altre dia i li vaig demanar consell per planificar la cursa. Ell va dir-me que com jo volgués. Diria que en primera instància no es va mullar massa, normal. Però dins de la conversa, ja acabant-la, se li va escapar un... "jo me la jugaria", com qui no vol, jejeje. Em va dir que per un corredor com jo la marató de Sevilla podia representar la meva tirada llarga de cara a Barcelona. Així que vaig decidir anar una mica més ràpid del ritme de tres hores tot i que no savia exactament el ritme que portaria. Així varem quedar. Gràcies Gàlvez, ETS UN CRACK!
Tres dies abans vaig començar a prendre uns productes de la casa Overstims.
No és que em vulgui treure mèrits però crec que em va anar molt bé. Aquest producte el vaig prendre suministrat per el Ramón d'Xterra qui em va assessorar com havia de fer-lo anar. Us recomano que el proveu, sobretot el pack marató.
Com ja ve sent habitual em va acompanyar el meu sherpa, el meu amic Josep Fonoll
al que li agraeixo moltíssim la seva companyia. Diumenge em va perseguir incansablement per tota la ciutat. A l'arribada es va emocionar tant com jo i ens varem fondre en una abraçada. Ell savia en aquell moment, de primera ma, el que va costar. Quant sacrifici. Quantes hores dedicades per veure fet realitat el que s'havia tornat en un somni no només per mi si no també per els meus.
La Sandra i el Roger també van venir com sempre amb mi acompanyats de la Montse, dona del Josep, i els seus fills, el Marçal i el Bernat. La seva presència em va condicionar en tot moment, animant-me a córrer més.
De sortida vaig seguir a la llebre de les tres hores. Anava ràpid. Amics de Ribes amb els que vaig coincidir em van dir que no patís que era la llebre de l'any anterior i que ho clavaria. Al KM crec que 21, potser si que el ritme de la llebre va baixar una mica però en canvi el meu, quasi sense voler, no només es va mantenir si no que crec que va aumentar, bé, era la sensació que jo tenia. El meu GPS em donava un ritme constant de 4:06. Potser no era un ritme real ja que al final em va marcar just 1 km més del compte. Segons el calculador, per la distància, el meu ritme hauria estat de 4:12. Bé, donç aquest ritme és el que vaig dur durant tota la cursa. Potser vaig notar una mica de baixada en els dos últims km's.
Pel 25 em va picar una mica el bassó esquerra però mai no es va acabar de pujar. En el 36 una bullofa entre els dits del peu també esquerra, es va reventar causant una molèstia molt forta. Els mogrons em sagnaven. Alguna cosa més va passar però no la recordo. El que recordo de debó és que no volia ni afluixar, ni parar. Vaig començar a creure que ho aconseguiria, estava ja segur. Imaginava que faria jo al creuar la línia d'arribada, si em deixaria caure i començaria a plorar de la emoció. Com reaccionarien la meva família, els meus amics, els meus companys. Aquests pensaments em donaven més empenta, em feien més fort.
Al km 41 el Josep es va posar a córrer al meu costat fins gairebé al final on es va veure forçat a sortir de cursa.
Bé, per fi! Últim revolt. Molta, moltíssima gent animant com mai no havia vist a la nostra marató.
Vaig sentir als meus com em cridaven i els hi vaig llençar petons intentant, com podia, fussionar la meva felicitat amb la seva al·legria.
Finalment vaig passar meta en, segons cursa, 2:57:45. Quina passada!
Molt content encara que ni vaig plorar, ni vaig caure al terra ni res del que ja feia estona venia pensant, jajaja.
Vaig sentir molt no poder compartir amb els meus companys i amics tot el que explico. Ni una foto. Em va saber greu i és que a un li costa de concentrar-se en els moments abans de la cursa i quan s'adona ja és l'hora de la sortida. Va ser llavors, adreçant-me al meu caixó, quan vaig poder saludar al supercrack Rafa i a en Toni Mendoza. Moments abans havia saludat al amic Joan Josep i a la Maria Carme, amb els qua haviem compartit impressions.
Al final de la cursa vaig haver de marxar correns, després de fer una bona cerveseta ben fresqueta, a l'Arboç, on el meu fill Jordi jugava un partit prou important.
Felicitats a tots els maratonians de sempre i als nous. Sou tots uns grans cracks.


Increible!

Uf!

L'hombra negra. Diuen que no fan ni soroll. Quina passada.

Aquí sembla que encara vaig força fresc.


Aquí ja no tant, oi? Mítica escena el pas per sota de l'Arc del Triomf.


Fotos dels instants finals de la Marató

No voldria acabar sense recordar a qui ha estat amb mi sempre, més fins i tot del que jo hagués volgut, i no és més que la Mastressa, la Sandra, ella i com no als meus cracks. Fan que lluiti millor per aconseguir, no els meus propòsits, si no els ja nostres. Els estimo als tres i a dia que passa els estimo encara més.
Així mateix enviar-lis una gran abraçada als que sempre han cregut amb les meves possibilitats i donar-lis les gràcies perqué, en carrera, recordar-me d'ells m'ha donat els ànims necessaris que m'han subjectat per no caure.

Gran moment. Tot un cúmul de sentiments.

Ara ja fa 4 dies que vaig córrer la marató de Barcelona. Mentre acabo d'escriure aquestes línies sento de nou les emocions que em van recórrer el meu cos diumenge passat. És un conjuminació de diferents sensacions que lluny d'apagar un foc el que aconsegueixen és estimular-lo. Sento que això només acaba de començar. Ara més que mai em sento maratonià.

I és per això que ara més que mai us desitjo a tots SALUT I POTES!!!


Perdoneu per tanta foto i sempre meves. Sòc un xupón de càmara, ho reconec. No tinc més fotos perqué si no segur que les hagués penjat.

6 comentaris:

JOTAEME ha dit...

Enhorabona noi! sub 3h,,,impressionant! sobre el GPS :a ciutat has de afegir sempre + 3 segons per km o ajustar les voltes automátiques..

Una abraçada
JM

Fran ha dit...

Jordi, quina crònica tant maca. La dedicatoria que fas és l'autèntic esperit del maratonià, una felicitat enorme per aconseguir arribar a meta, fent-ho tant bé i voler compartir aquesta felicitat amb els demés.
Enhorabona per la marca. T'ho mereixies. Una abraçada.

Rafa González ha dit...

Qué chulo!!! he revivido momentos mágicos!! Ah, si quieres más fotos tuyas, echa un vistazo al foro de corredors.cat, sales en millones...jeje..

Ignasi Maraton ha dit...

Hola Bufal, moltes felicitats de nou, molt bona cronica, es increible que el teu cos aguanti tantes maratons seguidas, tens fusta de maratonià¡¡¡¡

Paco Montoro ha dit...

Jordi mis felicitaciones. Yo siempre te lo he dicho, eres un corredor sub 3h, y lo has demostrado. Ademas, no te dejó secuelas Sevilla, todavía con mas mérito. Un abrazo campeón.

Jose, Josep, José Manuel, Josep Manel, Joseph ha dit...

Hola Bufal ¡
fa dies que segueixo els teus comentaris, i el teu blog; ha estat una bona motivació per començar i continuar corrent. Si m'ho permets continuaré fent-ho.

Efectivament, rés es impossible, i de moment, he acabat la meva primera mitja. El meu nou repte. 12.12.2010. Castelló. 42,195 Km...

El BÚFAL

El BÚFAL