Li vull agraïr molt especialmemt a en Mr. Gàlvez el seu interès en ajudar-me de manera desinteressada a aconseguir el que esportivament parlant més desitjo. La seva experiència i coneixements són de debó imprescindibles per portar a terme aquesta labor.I com no al Josep i la seva família que s'han volcat també per donar-me suport en aquesta fita. Però a qui vull esmentar molt especialment és a la meva dona que em dona suport i m'acompanya a tots els meus reptes. Gràcies a ella i als dos cracks que em fan feliç cada dia de la meva vida.
I a tots els que d'una manera o altre sempre esteu amb mi.
Aquest cop el torn ha estat per Donosti. Ansiava fer la seva marató i aquesta ansietat ha estat la responsable de no aconseguir el meu propòsit real, baixar de tres hores. És la meva millor marca personal en marató de llarg, 3:01:09, però no nego la meva decepció quan vaig creuar la línia d'arribada veient que el meu repte se m'escapava tant sols per un minutet. Un minut que repartit en 42 km's deu ser tant poquet... Amb tanta i tanta feina feta i al final... El ritme mitjà ha estat de 4'18 el km, només 2 segons més. La meva dona, la Sandra, i com no, en Josep i la Montse, van ser els que van evitar que em fotés a plorar com un nen. La excusa, és clar, va ser la MMP. Bé, avui ja estic content, és la meva millor marca i ara si, no nego la meva satisfacció i reconeixo haver fet una passa més cap el meu repte que ja a Sevilla, el 14 de febrer, haurà d'estar a tocar de molt a prop. He localitzat la fallada a Donosti i no és més que la falta de planificació de la cursa. A Sevilla estudiaré una tàctica. Per córrer s'ha de fer anar estratègies, n'estic convençut.
Bé, el dia és, climatològicament parlant, igual que l'anterior. Humit i ventós. Temperatura ambiental 9/10º. El suport de'n Josep, el meu "sherpa" particular (jejeje) no para d'animar-me i fer-me creure que tot ve de cara. Comparteixo una bona estona amb en Joan Josep i en Carles Eaglerun, els grans triumfadors del dia a Donosti amb 3:28:34 el primer i 3:23:33 el segon, ufff!!! Immortalitzem el moment i ja no ens tornarem a veure fins el final de la cursa.
He tingut el plaer de conéixer a en Carlitros el qual ha fet una gran marca de 2:57.
La sortida va estar més ràpida del que jo havia predit. No veia les llebres. Crec que cap el km 5 m'avança amb molta suavitat la de 2:45 h, i això em fa veure que ja vaig fora de to. Estic fora de carrera un altre cop tot i rodar amb comoditat, se que ho acabaré pagant. Deu ser pel km 18 o 20 que entro en contacte amb la llebre de 3 h i m'engantxo a ella com una paparra però això si, amb unes molèsties al peu esquerra que s'han anat incrementant mica en mica, km a km.
Amb aquesta llebre aconsegueixo anar dos minuts per sota del ritme buscat, el de tres hores, però vaig notant cada cop més dificultats per seguir-la i mica en mica es va distanciant de mi. Pel km 25 em trobo fos. No se com acabaré. El ritme afluixa estrepitosament. Les cames les tinc adormides. Les toco i no les noto, només sento una tremenda fredor en elles. La humitat i el vent fan que la sensació de fred aumenti considerablement. Cada cop que veig al Josep me'l miro amb cara de circumstàncies, esgotat. La família i amics, als quals vaig veure multitud de begades gràcies al format del recorregut van disfrutar molt ja que els va ser possible veurem un tou de begades, ells em van donant gotes d'ànim cada cop que es convertien en petits impulsos en el meu ritme. M'apropava poc a poc al km 30 amb tants dubtes que creia que el mític "mur", al que fins avui no m'havia enfrontat mai, em faria la seva presa i em devoraria. Donç bé. No se perqué, no se com, no se!!! El vaig passar, no només el 30, també el 31 i a l'arribar al 32 em va venir a la memòria unes paraules que en Ramón (Xterra) em va dir el dijous passat entre uns quants consells. Me'n va dir molts però només vaig recordar en aquell moment les últimes paraules. Em va dir.........................i els 10000 finals els faràs en 39'. Crec que em vaig picar una mica i apretant les dents vaig pujar el ritme, més, més i més. Realment no se encara en quant els vaig fer. Ni tant sols se d'on collons vaig treure les forces. Només se que al 41 anava encara avançant gent, cosa que m'estimulava moltíssim. L'últim km va ser molt dur. Ja no tenia forces. Només a l'entrar a l'estadi vaig esprintar (si es pot dir així) fins creuar la línia de meta.
M'ha al·legrat molt poder veure a l'Esteban dels Never's un parell de begades durant la carrera. T'he vist molt bé així que estic segur de que hauràs triumfat. Llàstima que després ha estat impossible coincidir. Estaré pendent dels Never's a vore que tal.
Em vaig fondre en una abraçada amb tots els meus en sortir de l'Estadi. Aleshores vaig recordar als companys als que vaig anar a rebre reinfiltrant-me a les instal·lacions a la zona d'arribada. Allà vaig trobar de seguida al Carles que al contrari que jo va córrer molt cómode i ja els dos junts varem esperar l'arribada de'n Joan Josep que aquest si, ja coincidia, pels símptomes d'arribada, amb mi.
La meva nova joia.
El meu tresor amb deu joies.
I unes quantes fotografies del gran cap de semana:
Amics, companys i bloggers.
Ateletesvng presents a Donosti.
Joan Josep, en Carles i un servidor.
km 2. Encara fresc. No savia el que hauria de patir.
Eiiiii...!!!! Neng...!!!! Que passa...!!! Sobrao sobrao, jejeje.
Aiiii...!!! Aiiii...!!! Que no arribo al xip. No em puc doblegar, que algú m'ajudi. Se'm cau tot!!!
Entre família, amics i bona pasta, jejeje.
El meu "sherpa" el Josep Fonoll, que no el van deixar anar al meu costat. Llàstima!!
Abrigadet que feia fresqueta.
Aquí fent una ullada a l'estadi ANOETA abans de la sortida.
La mastressa mentre fem un passeig pre La Concha
Pasta i com no, unes birretes per hidratar, jejeje.
A Getaria varem passar una bona estona. És un poble que manté moltes tradicions. És un poble increïble.
La fira del corredor la vaig trobar una mica justeta en proporció a la fama d'aquesta marató. L'únic stand que promocionava una altre marató era aquest. Quina sorpresa, no?
En Bernat Fonoll i en Jordi Cabau Jr.
Això és un faig. Els entorns i paratges al País Basc són brutals.
En aquest restaurant d'Atxurri varem dinar i de quina manera, ohhhh...!!!! Que bó!!!
Taberna basca al nucli de Getaria. Només sents parlar en basc. Així es que tú et dediques a menjar-te els pintxos sense parlar amb ningú. Per cert, que bons.
Preparatius al voltant de l'Estadi d'Anoeta.
Ieeppsss!!! Les familis .
Aquests senyors es varen encarregar dissabte de que no ens quedéssim amb gana.
Uf, vaja extremista!!! Jejeje.Bé. No se que més dir a excepció de
SALUT I POTES!!!
